CONCLUSIÓ

Ha arribat el moment de dir adéu, s’han acabat les classes i, per tant, de moment també s’ha acabat aquest bloc. Però abans de donar-lo per finalitzat m’agradaria fer un petit recull de tot allò que m’ha resultat més significatiu.

La primera representació que varem fer de l’aula potser canviaria molt amb tota la informació que hem anat recollint al llarg d’aquesta assignatura. Hem après que un mestre s’ha de servir de tots els recursos que estiguin al seu abast per tal de garantir l’atenció individualitzada i el bon funcionament de la classe.

Hem vist com el treball d’un mestre és complex i que requereix molta implicació i voluntat per part d’aquest, per tal d’aconseguir millorar tot allò que té a veure amb l’educació tant a l’aula en particular com al centre en general.

Hem analitzat el currículum de primària i hem pogut observar que és una eina indispensable com a futurs mestres però que, per altra banda, partint d’aquest mateix currículum és el mestre qui finalment determina la millor manera d’ensenyar tot el que correspon i aconseguir que això sigui funcional pels seus alumnes.

Hem parlat dels llibres que s’utilitzen als centres, inclús hem fet un treball al propi centre per tal de analitzar quins criteris s’utilitzen per triar aquests llibres i fins a quin punt s’utilitzen como una eina principal o com un recolzament a l’hora d’impartir les classes.

Una altre punt que m’ha resultat de veritable interès pel meu futur como a professional de l’ensenyament, és l’aprofundiment que hem fet sobre l’atenció a la diversitat. Ens hem apropat a la realitat de tots aquells nens que necessiten atenció especialitzada perquè són immigrant o perquè tenen alguna deficiència. Ho hem vist des d’una perspectiva molt humana i no tant professional i precisament això és el que ens ha permet entendre-ho per analitzar-lo després en un context escolar.

En conclusió, aquesta assignatura m’ha semblat molt interessant pel fet de que els seus continguts han estat molt relacionats amb la realitat escolar i d’alguna manera hem pogut participar d’aquesta. Crec que he après més que en altres assignatures per dos raons: una és que, com comentava, hem treballat aspectes molt pràctics que he trobat molt útils, i altra perquè la manera d’aprendre-ho ha estat molt encertada. No ens han explicat els continguts i prou, sinó que ens han fet arribar a nosaltres mateixos a conclusions de les que desprès hem desenvolupat aquests continguts.

Així doncs, acabo aquesta assignatura amb molt bona sensació i la meva motxilla d’aprenentatge i d’experiències una mica més plena de coses útils.

Adéu siau!

CLASSE 19/05/2010

Avui hem continuat treballant en l'avaluació. El professor ens ha demanat que féssim una pauta avaluativa sobre la Unitat didàctica que havíem fet en grup. Ens ha posat uns ítems d'avaluació de mostra i a partir d'aquí hem elaborat nosaltres una pauta d'avaluació.

El meu grup i jo hem seguit els objectius que havíem utilitzat en la Unitat Didàctica i hem establerts ítems relacionats per tal d'avaluar si l'alumne havia assolit els objectius marcats. El ítems que hem agafat per avaluar han estat 3: Cal treballar-ho més- Millora però necessitaria reforç- Ha assolit l'aprenentatge.

Quan hem acabat l'activitat el professor ens ha ensenyat alguns exemples de pautes i hem estat parlant al respecte. Hi havia alguns models, com el nostre, que no tenien massa clara l'opció negativa, es a dir, que no posava clar NO, l'alumne no ha assolit els coneixements i en comptes d'això posava CAL MILLORAR o REGULAR. No m'ha semblat molt bona opció i m'he adonat que els nostres ítems tampoc eren correctes pel mateix motiu.

El professor ens ha dit que el sistema d'avaluació pot ser diferent segons el que volem avaluar o segons els nostre criteri. A mi la millor opció m'ha semblat tenir una opció negativa, una de suficient, bé, notable, excel·lent, perquè d'aquesta manera queda clar a on es troba l'alumne exactament. El "cal millorar" o "necessita treballar-ho més" també em sembla interessant però com un afegit. Es a dir a un nen que tregui un suficient o un bé li podrien afegir una anotació d'aquells aspectes en els que falla més i que seria interessant que treballés.
Tal i com ha comentat el professor i com jo mateixa pensa el professor ha de dir clarament la seva opinió en quant als resultats de l'alumne i no pot caure en ambigüitats.

Estic d'acord amb que ens ha dit el professor de que el ideal es mantenir la mateixa direcció per avaluar. Es tracta de tenir un criteris i mantenir la mateixa línea per aplicar-los sent constants en aquest sentit. D'aquesta manera l'avaluació pot ser més objectiva i ens assegurem de avaluar sempre en un mateix sentit. Això, però, no vol dir que no s'hagin de canviar criteris si veien que no funcionen, però dintre d'una mateixa activitat hem de tenir els mateixos criteris per avaluar a tots els nostres alumnes.

Aquests criteris no hauríem de ser individuals per un mestre sinó que lo més adient seria que fossin compartits per tot el centre, encara que tal i com ens ha explicat el professor i com jo imaginava és difícil aconseguir unificar criteris en aquest sentit. Canviar el model d'informe que es fa servir a un centre es una feina llarga i costa molt posar-se d'acord però finalment el que compta és que l'informe sigui adequat i de fàcil comprensió per part de l'alumne i els pares i, clar, nosaltres mateixos.

Com a mestres tenim l'obligació d'informar els pares dels resultats dels seus fills una vegada per trimestre, però no hi ha obligació de notificar-los la nota final del curs ni del cicle, aquesta última és la que consta a l'expedient. Cada trimestre es fa un junta d'avaluació que ha d'estar presidida pel Cap d'Estudis. En aquesta junta negociem les notes dels alumnes amb els altres professors i valorem si es necessari fer modificacions al respecte.

Aquesta classe m'ha fet pensar en la importància de tenir clar com avaluar i tenir un criteris clars al respecte. M'ha semblat interessant la possibilitat d'estudiar-se a un mateix en quant a la forma d'avaluar i seguir una mateixa línea però sense deixar de banda el fet de que pot ser que els nostres criteris s'hagin de modificar.

CLASSE 17/03/2010

Avui a classe hem estat parlat del tipus d’avaluacions que existeixen segons el seu moment d’aplicació. A partir d’una primera pluja d’idees hem conclòs que existeixen tres tipus d’avaluacions:

- Avaluació inicial
- Avaluació sumativa o procesual
- Avaluació final

Segons el moment del procés podem proposar un sèrie d’activitats que ens ajudin a identificar el que coneix l’alumne, (avaluació inicial), el que va evolucionant, (avaluació sumativa) i els resultats o assoliment d’objectius, (avaluació final).

He trobat una pàgina molt interessant http://www.oposicionesprofesores.com/biblio/docueduc/LA%20EVALUACI%D3N%20EDUCATIVA.pdf on explica amb més deteniment els tipus d’avaluacions que n’hi ha. En aquesta pàgina es fan 4 tipus de divisions de les avaluacions:


Segons la seva finalitat i funció:
- Funció Formativa: com estratègia de millora per adaptar els processos educatius.
- Funció Sumativa: per valorar el producte. No s’utilitza per fer modificacions al respecte sinó per valorar.

Segons la seva extensió:
- Global: de tot els aspectes
- Parcial: d’aspectes més concrets.

Segons els agents avaluadors:
- Avaluació interna: on els agents implicats són propis del centre.
- Avaluació externa: els agents externs al centre avaluen el seu funcionament.


Segons els moment d’aplicació:
- Avaluació inicial: com estratègia de millora per adaptar els processos educatius
- Avaluació procesual o sumativa: per valorar el producte. No s’utilitza per fer modificacions al respecte sinó per valorar.
- Avaluació final: Valoració d'assoliments d'objectius.

Segons el criteri de comparació:
- El subjecte es qui valora el seu procés.
- Comparació dels resultats amb el objectius prèviament fixats.

En aquesta pàgina totes aquestes qüestions queden molt bé explicades. M’ha semblat interessant assabentar-me del procés que segueix l’avaluació i com recull tots els aspectes necessaris per valorar tot el procés des del seu inici.

CLASSE 12/05/2010

En relació a l'atenció a la diversitat, avui a classe hem vist un vídeo http://www.zappinternet.com/video/joyFxeLnoN/Mi-hermanito-Luna que m'ha semblat molt emotiu. Es tracta d'un nen que té un germà petit que és deficient, té autisme, i ens explica la seva vivència del que suposa aquesta deficiència per a ell i la seva família. El nen no pot comprendre que li passa realment al seu germà encara que ja ha trobat la manera d'apropar-se a ell encara que sigui jugant i no pugui parlar amb ell o fer-li riure com a ell li agradaria.

Una companya de classe ens ha proposat un altra vídeo al respecte http://www.youtube.com/watch?v=OxxVKEUNaVI en aquest vídeo es tracta de la visió contrària, la del nen amb autisme. Es també molt emotiu i crec que és apropiat veure-ho perquè ens fa pensar en la importància de la ajuda i apropament a aquests nens.

Després d'això hem fet una dinàmica sobre una lectura que havíem de llegir per avui sobre l'avaluació. La dinàmica estava basada en un PHILIPS 66 (dinàmica de 6 persones durant 6 minuts) http://es.wikipedia.org/wiki/Phillips_66 però la hem adaptat i hem fet un PHILIPS 47 (4 persones durant 7 minuts).

Es tracta d'una dinàmica per fomentar la participació del grup i fer possible un intercanvi de punts de vista. Cada membre de l'equip assumeix un rol : secretària ( que s'encarrega de transcriure les idees i conclusions), coordinadora ( que modera el debat i gestiona el temps, els torns..etc), portaveu ( que s'encarregarà de exposar les conclusions finals) i l'espia ( aquest rol ha estat inventat pel mestre per tal de facilitar el treball i que tots els membres del grup tinguessin un rol i la persona que ho tenia podia anar a un altra lloc separat del grup a revisar la lectura per ajudar-nos a resoldre les qüestions). El professor plantejava una pregunta inicial: l'Avaluació serveis per a..., ha de ser....

En resum, després de fer el debat amb els altres grups, hem conclòs que l'avaluació serveix per determinar si l'alumne a assumit els objectius i avaluar els alumnes durant el seu procés d'aprenentatge. Ha de ser objectiva i autèntica, es a dir, que no es centri només en aspectes cognitius sinó que vagi més enllà. L'avaluació implica la valoració integral de la varietat de l'aprenentatge i ha de ser compartida entre professors, famílies i centre externs o Serveis Educatius. Em concretat també que els criteris d'avaluació han de ser específics i que per utilitzar-los s'han d'assegurar els instruments necessaris per avaluar.

Ens ha semblat també important posar que l'avaluació a de permetre un espai d'autoavaluació per l'alumne i que no només s'ha de valorar el procés de l'alumne sinó l'activitat docent, es a dir, el mestre ha de valorar, segons els resultats si la seva metodologia, recursos i manera d'enfocar la tasca o contingut en sí mateix ha estat correcte. D'aquesta manera podrà modificar allò que calgui.

Aquesta activitat m'ha ajudat bastant a aprendre conceptes sobre l'avaluació i com s'ha d'enfocar que m'han semblat interessant. He esta d'acord amb la lectura en tots aquests criteris a l'hora de definir o crear un sistema d'avaluació i sobretot he vist molt adient la part en la que parla de que l'avaluació no només es tracta d'avaluar als alumnes sinó de que el propi mestre sigui capaç de valorar la seva tasca al respecte, d'aquesta manera s'aprèn dels error i es pot millorar la nostra activitat docent.

He trobat un vídeo bastant interessant de l'avaluació que el Departament d'Ensenyament fa a totes les escoles públiques de Catalunya per tal de preveure i minoritzar el fracàs escolar. En el vídeo surt el que pensen els nens al respecte i explica com es dur a terme aquest sistema. A més, surt una opinió d'una mestra que m'ha semblat bastant interessant perquè no està massa d'acord amb aquestes proves i pensa que aquests recursos es podrien destinar a altres coses.

Pel que sé i pel que he vist al vídeo http://www.youtube.com/watch?v=0vqyW1wmc8c em sembla una bona manera d'avaluar el nivell del centre i poder així valorar la seva actuació. Per altra banda, crec que es un espai pel que el nen també pugui valorar els seus resultats i fer una reflexió al respecte. Encara que crec que interromp bastant la dinàmica de la classe perquè els canvien de lloc i els professors que els hi vigilen són uns altres. Em sembla que aquesta prova els hi posa nerviosos i això pot influir bastant en els resultats i, per a la vegada, penso que, pel que expliquen, només es valoren coneixements i potser no estaria malament fer una valoració a nivell d'actituds i de conductes.

CLASSE 10/05/2010

Avui a classe hem treballat els Serveis Educatius. Son diferents centres dels que disposa l'escola per garantir l'atenció personalitzada i especialitzada als alumnes que ho requereixen. A la pàgina del XTEC hi ha un apartat on es recullen tots aquests serveis i a on s'explica les diferents utilitats dels mateixos http://www.xtec.cat/cse/presentacio.htm.

En primer lloc ens troben als EAP (Equip d'Atenció Psicopedagògica). Cada escola té un EAP assignat i aquest s'encarrega de atendre i orientar al professorat i a l'alumnat en les diferents necessitats psicopedagògiques que puguin tenir. Aquests centres poden derivar l'atenció del nen a serveis especialitzats segons les necessitats o dificultats que presenti l'alumne.

Els CRP és el Centre de Recursos Pedagògics i s'encarreguen de facilitar recursos a l'escola, que a vegades aquesta no té perquè es tracta de recursos molt específics o bé per una qüestió de pressupost. Donen recursos electrònics, de audio o vídeo, o el que es denomina la maleta pedagògica que recull diferents recursos per necessitats específiques.

Els ELIC són centres especialitzats en donar suport a nivell de llengua i cohesió social. Donen en tot tipus de suport a nivell lingüístic i treballen des dels mateixos la cohesió social. Aquest suport pot ser molt interessant pel mestre ja que, tal i com posa a la pròpia pàgina informativa http://www.xtec.cat/lic/ té molts recursos classificats per temàtica o apartats com "Educació per a la ciutadania", convivència i mediació escolar, programes de llengües. Inclòs disposa d'una biblioteca a on es poden trobar moltes i diverses lectures o projectes de diferents biblioteques on els nens poden participar.

D'altra banda tenim diversos Serveis Específics com:

CREDA: Centre de Recursos Educatius per a Deficients Auditius.

CREDV: Centre de Recursos Educatius per a Deficients Visuals.

SEEM : serveis educatius específics per a l'alumnat amb greus trastorns motrius i d'accessibilitat

SEETDIC per a l'alumnat amb trastorns generalitzats del desenvolupament i la conducta

CdA: Camps d'Aprenentatge. Són cases de colònies on treballen mestres per donar suports al professorat per tal de que l'alumne sigui capaç d'assolir objectius d'aprenentatge relacionats amb l'estudi del medi. Els projectes es podent realitzar en el mateix centre escolar u al seu entorn o al propi camp d'aprenentatge estan uns dies allà.

Apart de conèixer tots aquests centres i suports, que m'han semblat molt interessants per a la nostra feina com a mestres i perquè l'escola compti amb els recursos necessaris per donar la millor ajuda i apropar-se de la millor manera a les necessitats individuals i a la realitat de cada nen, hi ha una qüestió que hem discutit a la classe que m'ha semblant força interessant. Es tracta d'intentar matisar quins criteris es segueixen per determinar si un nen amb determinades deficiències pot anar o no a l'escola i fins a on arriben els límits de l'aula inclusiva.

A una de les assignatures del semestre anterior, un professor ens va donar classe durant dos dies d'aquest tema. Segons ell, les escoles d'educació especial desapareixerien i tots els nens, independentment de la seva discapacitat aniria a l'escola ordinària. He de dir que això em va sobtar molt, perquè si ben es cert que estic d'acord amb que els nens amb dificultats vagin a l'escola ordinària per tenir les mateixes oportunitats que els nens sense aquests problemes, no se fins a quin punt un nen amb unes deficiències tals que no pugui fer gairebé res del que fan els seus companys i que no sigui completament conscient del que es treballa a l'aula podria trobar-se còmode en un aula ordinària.

No obstant crec que si es vol es podria fer, però amb personal especialista en educació especial que doni totes les ajudes i suports necessaris (com per exemple dels centres esmentats anteriorment) al nen perquè les seves necessitats estiguin cobertes. Crec que en aquest cas seria important que hi hagués un equip de psicòlegs al darrera per determinar si aquesta inclusió del nen en el aula li afecta de manera positiva o, si pel contrari, el nen es sent malament per no poder sentir el ritma natural de la classe.

Crec que es poden fer moltes coses i treballar molt amb els nens discapacitats dins d'una aula ordinària però també entenc que hi ha nens que necessiten unes ajudes molt especifiques i tenen uns problemes molt concrets que a vegades no són del tot compatibles amb la dinàmica i normalitat d'una classe a una escola normal, i aquest fet tampoc es pot ignorar. Es tracta de que el nen amb discapacitat es senti el millor possible, per això no es tracta de dir que tots per igual poden estar en una aula normal sinó de valorar rigorosament i cas per cas si això es dona així i si hi ha una evolució favorable al respecte.

CLASE 05/05/2010

Avui hem continuat la classe amb la Susana sobre el tema de l’atenció a la diversitat. Reprenent el tema de la sessió anterior, hem començant parlant de com s’incrementen els sentiments de vergonya i dubte en els immigrants, especialment en els nouvinguts.
Hem parlat de les principals necessitats dels nens immigrants tals com la cura especial de les seves necessitats individuals, una figura que li doni confiança a nivell personal i protecció, sense confondreu amb el proteccionisme (una cosa es protegir i una altra aïllar a la persona del seu entorn o dels diferents conflictes per intentar protegir-la)

La família, en aquest sentit actua com a grup protector del nen però la seva actitud anirà marcada pels motius que els hagin portat a la migració . Si han immigrat perquè la situació els hi ha obligat a fer-ho és probable que la seva actitud amb el nen sigui diferent, donat que els mateixos s’enfronten a una situació d’assimilació i acceptació.

Tal i com varem comentar a la sessió anterior els adolescents s’han d’enfrontar a aquesta situació, estan molt vinculats als motius de la migració. Avui hem parlat de la crisi d’identitat que això suposa en alguns casos, i com aquesta es veu incrementada pels canvis propis de l’edat.

Pel que fa al professor mestre, hem d’anar amb molta cura amb els adolescents i donar-los el suport necessari per afrontar aquesta etapa amb perspectiva de futur. Hem de tenir en compte que el seu procés s’ajunta amb el procés d’adaptació dels pares i vegades aquests no responen a les expectatives dels seus fills.

En moltes ocasions, el fet de veure al seu fill malament es un motiu de queixa contra ell perquè el culpen per ser desagraït i no tenir en compte tot l’esforç que ha suposat la migració i tot el que ha hagut de fer per ell.

Recollim tota aquesta informació, ara es tracta d’intentar entendre les fases del procés d’adaptació del nen o adolescent dintre de l’escola. Ingressar a l’escola implica ingressar en un àmbit més ampliat en el que tindrà que buscar o “fabricar” el seu lloc i enfrontar-se als possibles conflictes que puguin sortir. A més el nen s’ha d’enfrontar també al fet de que els seus coneixements es veuen devaluats sense cap motiu lògic.

En resposta a aquest procés i una vegada ho ha estudiat i comprés, el mestre ha de ser capaç d’ajudar al seu alumne en el seu procés d’adaptació i donar-li els recursos necessaris perquè la seva integració es produeixen amb el menor dolor possible.

La classe d’avui ha estat una ampliació de la del dia anterior i em pogut aprofundir més en alguns dels conceptes i clarificar encara més que s’espera de nosaltres com a mestres i como podem estar a l’altura de les circumstancies. M’ha semblat molt interessant la temàtica en sí i els múltiples exemples que la Susana ens ha donat per motiu de la seva experiència particular.

CLASSE 03/05/2010

Avui hem fet la classe amb la Susana, Doctora en pedagogia. La Susana és argentina i porta 13 anys aquí. Va fer la seva tesi de "classes de català" per a persones adultes i just en aquell moment es va començar a interessar en el tema de la immigració. Va fer una investigació al respecte i avui ens ha explicat alguns dels punts que li van sembla més interessants en relació a la nostra carrera des de la doble vessant de immigrant i pedagoga.

El punt de partida ha de ser la retrospecció, en la mida en que hem de reflexionar sobre la nostra pròpia experiència educativa i sobre aquells aspectes, tant positius com negatius, que ens agradaria mantenir o canviar. Traslladant-nos mentalment a aquesta experiència serem capaços de sentir empatia pels nens que en futur haurem d'educar.

El tema central d'aquesta classe era l'atenció a la diversitat, pel que fa a la part dels nens immigrants. Un tema que resulta molt adient donada la situació actual de les aules i com ha augmentat el número d'immigrants al llarg dels darrers anys. I es que no basta con voler integrar-los hi ha que estudiar la millor manera de fer-ho i triar aquells mètodes que resultin més beneficiosos pel nen.

Es tracta de buscar eines, tant a l'escola com al propi municipi, ja que un punt principal és tenir en compte el context del nen. Cadascú de nosaltres ens sentim d'una determinada nacionalitat depenen on està el nostre origen. Els orígens dels progenitors formen part de lo que és l'alumne i suposen un manera diferent de estar al món i interpretar-lo segons la seva pròpia realitat.

És essencial tenir en compte que el fet de emigrar a un altre país no només es tracta d'un canvi de residència sinó que es tracta d'un canvi molt més profund que es contraposa directament amb la pròpia forma de pensar i amb la única cultura que fins aleshores coneixen. Suposa un canvi mol dràstic i traumàtic per al nen i pel seu entorn familiar.

El nostre alumne portarà a la seva " motxilla cultural" un munt de coses diferents a les nostres que ells s'estimarà i que, en molts casos, no voldrà substituir. En termes molt generals, hi ha 2 tipus d'immigrants: per una banda està el que rebutja el seu país d'origen i, per altra banda, el que estima el que ha deixat enrere però també el país de destí.

Però, fins a quan podem parlar de nouvingut?
El Sistema Educatiu de Catalunya estableix que un nen deixa de ser nouvingut quan acaba la seva estància en l'aula d'acollida (2-3 anys aproximadament) i llavors passa a ser "immigrant", però en realitat, tal i com ens deia la Susana i com jo mateixa penso, la resposta va en funció del que tinguem al davant i de la nostra pròpia idea d'immigració.

Tenim la tendència de etiquetar a les persones segons la seva procedència i aquesta classificació respon a criteris de poca consistència com els estereotips que ja n'hi han marcats socialment (els espanyols es relacionen amb la festa i es considera que son poc treballadors, els catalans són egoistes i egocentristes..etc). Això provoca que hi hagi un prejudici inicial que determinarà la nostra forma d'actuar amb aquestes persones i una clara estigmatització que pot generar problemes realment important en la persona o el nen.

Però, fins a quin punt la actuació del mestre pot repercutir en la integració del nen?
Hem de tenir en compte que l'immigrant acciona tots els seus mecanismes de defensa quan arriba al país d'origen perquè d'alguna manera es sent amenaçat per l'entorn. Davant d'això em de suposar que són molt més susceptibles a les reaccions i respostes que reben del seu entorn. Quan un nen arriba a una classe i el mestre respon malament a la seva incorporació, el nen de seguida es dona compte del rebuig que rep pel fet de ser immigrant.

Quan un nen no immigrant arriba nou a una classe necessita que li tractin amb afecte, que senti que el seu voltant l'accepta i es preocupa per ell, que no està sol. Doncs si a això li sumen el fet de ser immigrant podem deduir que aquestes necessitats es multipliquen i que, per la seva situació, encara està més pendent de les sensacions que provoca al seu voltant.

S'ha d'intentar integrar al nen des de l'afecte i tenir cura de com se li tracta i de les coses que se li diuen. És important que igualar al nen amb els seus companys. Hi ha vegades que es parla en plural d'altres cultures i és justament en aquest punt on ens perdem. En termes generals no es pot pluralitzar i s'han de analitzar les situacions individualment i sempre des del punt de vista de persones i no d'immigrants.

Cadascuna de les experiències dels immigrants són diferents encara que comparteixen elements comuns com la empremta transcendental que es produeix i caràcter traumàtic de les experiències que provoquen canvis a la realitat externa de les persones amb la consegüent derivació a les seves realitats internes. Són canvis que qüestionen la identitat de les persones i les seves capacitats per afrontar el canvi en sí mateix.

El procés migratori comença molt més abans de anar al país d'origen; en el mateix moment en que es tanteja la possibilitat i quan es pren la decisió se inicien els canvis a nivell individual i col·lectiu (família).Tot depèn principalment del motiu pel qual decideixen immigrar, però en general, encara que sigui per una millora en la qualitat de vida, genera dubtes, temors i, en definitiva, sentiments retrobats. Hem de tenir en compte que els nens, em moltes ocasions, no acabem d'entendre el motiu del canvi, per la qual cosa, encara els hi costa més digerir la decisió que, per altra banda, no depèn d'ells.

Aquests canvis migratoris poden suposar problemes de salut mental per a les persones que els pateixen. Un exemple es el denominat "Síndrome d'Ulisses", depressió profunda en la que cau la persona que emigra i no troba al país de destí això que esperava. És difícil adaptar-se al nou espai físic i antropològic i com a mestre hem de mirar d'entendre l'estructura de pensaments del nen i la relació d'aquesta al seu país d'origen.

S'ha de fer un esforç per posar-nos en el lloc del nen i treballar primer els aspectes de relació humana en comptes de centrar-nos únicament en els aspectes cognitius. En general, quan un immigrant arriba al país de destí es troba amb que la seva experiència i mèrits es devaluen, la qual cosa genera un sentiment d'inferioritat ja que sembla que només compta el que s'adquireix al país on acaba d'arribar i es menysprea tot el constitueix la cultura del seu propi país.

A més dels canvis que es produeixen en els nens a nivell individual hem de donar importància al fet de que els nens també acompanyen a les seves famílies durant tot el procés migratoris i, per tant, a més de patir les seves pròpies conseqüències han de patir les que es produeixen en el seu entorn familiar, que repercuteixen directament en la seva manera de viure. Aquestes conseqüències molt sovint deriven en que el nen es sent en un segó pla i , a vegades, es converteixen en el blanc de males conductes cap a ell per part dels pares

Segons l'edat a la que tingui lloc el procés migratori els nens tenen més o menys capacitats per afrontat el canvi. De tal manera que els nens solen tenir una major capacitat d'adaptació i solen tenir la capa protectora de la seva família. A més tenen més habilitat per imitar i estan més oberts a l'aprenentatge en general.

Pel que als adolescents i als adults les conseqüències depenen principalment ,tal i com explicàvem abans, dels motius que els hagi portat a prendre la decisió i en el cas dels adolescents, específicament, la seva actitud respondrà directament a la perspectiva que es facin del canvi i de la projecció de futur que vegin en el nou lloc.

Hi ha una sèrie de símptomes que ens permeten detectar si un nen està patint en aquest sentit o no s'està integrant bé al nou país. Molt sovint mostren inapetència o voracitat, problemes de son, fòbia a l'escola o inhibició de les seves capacitats. Segons l'estat anterior del nen i les experiències que hagi tingut aquest símptomes poden mostrar-se amb major o menor intensitat.

El nouvingut sent vergonya i dubta sobre la seva forma de ser i les seves capacitats. Es sent exposat per ser diferent i sent que no pot competir amb els altres nens en el ús de el idioma general i específic (llenguatge diferent o "secret" que utilitzen els nens) perquè no coneix les complicitats del codi cultural. Aquest fet fa que el nen es senti marginat i tingui veritables problemes per interrelacionar-se perquè li costa distingir entre els bons i els dolents i aclarir las veritables normes del nou lloc.

Com a conclusió dir que estic d’acord amb tot el que ens ha dit la Susana respecte a què necessita el nen rebre de nosaltres quan ve nou a l’escola. Començant per fer una reflexió del que va suposar per nosaltres anar a l’escola i dels diferents problemes que hagin tingut per d’aquesta manera posar-nos en el lloc del nen, hem de ser capaços d’arribar a comprendre el millor possible com es pot sentir el nen i que necessita de nosaltres i dels seus companys per integrar-se.

Sempre havia pensat que els alumnes nouvinguts necessiten ajudes específiques i que el mestre en qüestió es tenia que abocar-se per aconseguir-les. A més, sempre he tingut clar que per ajudar a una persona i canviar la seva realitat externa perquè el mateix pugui canviar la interna és necessari estar molt propers a aquesta realitat i saber interpretar-la correctament. Però en aquesta classe he aprés que el procés de migració és molt més complex del que es pot veure des de fora i que requereix un estudi molt detallat per ser capaços de respondre a les expectatives del nen en aquest sentit.

Avui, que he intentat traslladar la realitat d’aquestes persones a la meva pròpia i ha sigut quan he vist clarament la importància de la actitud empàtica del mestre des d’ una perspectiva molt més concreta, la qual cosa i m’ha semblat un exercici de reflexió molt adient per veure que no només es tracta de recolzar al nen i donar-li els recursos i afecte necessaris, sinó que hem d’intentar entendre l’estructura del pensament que té per ser capaços d’arribar a ell i que s’integri òptimament a la nostra aula.
Penso que el professor a de deixar enrere els seus prejudicis estereotipats, si és que els té, i centrar la seva atenció en l’alumne com una persona individual que té el seu propi bagatge i necessita la nostra ajuda per incorporar les nostres costums a les seves en la mida en que sigui necessari.

Per altra banda, em sembla molt interessant col·laborar i ajudar a les famílies d’aquests nens i treballar amb la resta de companys no immigrants per tal de que aprenguin a apreciar aquesta diferència en lloc d’utilitzar-la com una debilitat amb la qual podem perjudicar al seu company, fins i tot sense voler.

En definitiva, la classe d’avui m’ha semblat molt interessant i tinc la sensació d’haver aprés una cosa que em serà molt útil per el meu futur com a mestre de primària.